SOC D'ANTELLA

Ahir vaig compartir amb Ana Marcos, a la qual seguisc en Eskup, un missatge que apunta a una reflexió: la tecnologia envelleix a passos engegantits. El que fa poc era novetat, amb tan sols dos o tres anys ens pot semblar antiquat. Comentava Ana: “Per a demostrar el ràpid que envelleix tot, una agència brasilera ha dissenyat anuncis per als productes ‘d’avui’ (Facebook, YouTube i Skype) en el més pur estile anys seixanta”. Els anuncis estan sent publicats en Meio & Mensagem, un diari brasiler.

Molts usuaris d’aquesta era tecnològica, a voltes, volguérem detenir el temps per a manejar la tècnica, gaudir-la, perfeccionar-la, analitzar tot el que està succeint… però no ens deixen, ens atabalen; quan t’adones, se t’ha passat l’arròs.

Des de la redacció de Soc d’Antella, vist les ultimes notícies aparegudes en periòdics i TV tornant a desempolsar el tema del bany en la Assut, volem que la nostra web servisca per a tots i totes mostren la seua opinió sobre aquest tema tan candent i d’actualitat que tant aquesta donant que parlar. Podeu donar la vostra opinió enviant-nos un comentari en aquesta ressenya o enviar-nos un correu a administrador@socdantella.com, no s’admetran comentaris en els quals s’ofenga a alguna persona o aparega algun tipus de paraula malsonant.

Font de la fotografia: Levante - EMV.

Els consells d’administració de Bancaixa i Caixa Madrid van aprovar la fusió de Bancaixa i Caixa Madrid, amb la consegüent alegria de la societat madrilenya i l’evident resignació de la valenciana. Malgrat la mala notícia que suposa aquesta fusió, José Luis Olives, solament va tenir bones paraules per a aquesta operación.

Fins a fa pocs dies, Bancaixa insistia que seguiria en solitari però l’entitat valenciana no ha suportat la pressió del Banc d’Espanya, el PP, el Govern, el pes del president de Caixa Madrid, Rodrigo Estona. La debilitat del govern valencià pel cas Gürtel ha sigut tal que no ha pogut fer front a aqueixa pressió.

L’acord implica que Bancaixa es queda amb un pes del 42% i Caixa Madrid, amb el 58%.
La Generalitat i Olives han aconseguit que la seu social del grup estiga a València, però la seu operativa, que és on es prendran les decisions i es portara la gestió, estarà a Madrid. Rodrigo Estona serà el president executiu i José Luis Olives ocuparà unes de les vicepresidències, també executives, així com la presidència del Banc de València, que es manté dins del grup.
Amb aquesta fusió, Caixa Madrid i Bancaixa creen la caixa espanyola amb major volum d’actius, que superarà al de La Caixa i Caixa Girona. A més, el nou grup tindrà un volum de negoci de 376.000 milions, amb el que superarà a Espanya al Banc Santander i al BBVA.

Reflexió que ens envia un usuari sobre, segons el seu criteri, la delicada situació política, social i econòmica que estem travessant. El document ens ha arribat en format Power Point i ho hem convertit, tal qual, en un video per a facilitar la seua visió.

“Aqueixa meravellosa ‘ajuda’ que reparteix el Govern la fa amb els diners que el poble li lliura per a administrar-ho”.

Ser un “mileurista” entrava fins fa poc en els preceptes fixats de la normalitat. Era quasi un patrimoni públic.

Les capacitats per a dirigir dels polítics que ens està tocant viure no solament han portat al daltabaix, sinó també a la desconfiança i a l’extinció de el “mileurista”. I açò… cabreja al personal.

Clar que hi ha gent que cobra mil o més de mil euros. En referir-me a el “mileurista” em referisc a aqueix ciutadà que fa uns anys arribava a fi de mes justet, però arribava… i que avui es conforma amb engrunes de 700 o 800 euros si és dels quals tenen sort i no està en l’atur. I, segons estadístiques del carrer de carrer, d’aqueixes que no són enganys: són majoria.

Mai una peça de roba havia provocat fins ara un debat tan interessant, complicat i polèmic, la irrupció al carrer i als mitjans de comunicació del conegut com a hijab ha provocat un debat intens i complex pel simple fet que afecta les llibertats i a la igualtat.

El mediatitzat cas de la xiqueta Nawja que es negava a anar a classe sense el hijab, la jove de 16 anys afirmava que li agrada i per submissió al seu Déu (segons les seus pròpies paraules). La prohibició a Suïsa de construïr minarets, el debat als països europeus sobre la prohibició del burca i del niqab o la integració de la població musulmana a Europa ha posat en el punt de mira a la població musulmana i ha despertat tot tipus de reaccions i d’opinions. Este debat supera sense dubte els models tradicionals des del model britànic multicultural a l’assimilacionanisme francés i representa un important dilema per a totes les societats democràtiques.

Diversos jubilats asseguts en un antic casino al voltant d’una taula redona de marbre blanc jugaven una partida de cartes, tots ells amb bon aspecte, un tant pensatius i amb una bona semàntica, per açò em van cridar l’atenció. La veritat, el que en va impressionar va ser el comentari d’un d’ells, fins al punt que em vaig detenir a reflexionar. Assegut en la cadira amb les cartes en la mà i un puro en la boca donant calades com si fóra l’últim que s’anava a fumar comentava, “he tingut una bona vida, crec que he sigut feliç perquè no recorde penombres ni tristeses, però si tornara a nàixer o el temps fera marxa enrere, la meua il·lusió seria crear un banc encara que fora amb un capital molt xicotet, no faria un altre negoci. Crec que no haver realitzat aquesta il·lusió és de l’única cosa que em penedisc en aquesta vida”, deia l’home en un to desenfadat però enèrgic. Un amic de la taula li va indicar “veig que dius molt segur que aqueix ha estat el teu fracàs i la veritat no entenc per què”. L’home li va respondre amb pragmatisme: “Si cregues un banc tens bu­la; fixar-vos el que ha ocorregut fa poc, la Caixa Castella-la Manxa (CCM) alardejava de tenir en els seus balanços uns beneficis d’uns 400 milions d’euros. Quan va ser intervinguda i es va realitzar un balanç real, tal alardeo es va convertir en unes pèrdues xifrades entorn dels 700 milions d’euros”.

El 31 d’agost de 1935, Alekséi Stajanov, un miner rus, va tenir la gran sort de trobar una veta de carbó molt fàcil de treballar en l’explotació minera de Donetsk. En sis hores va ser capaç d’extreure d’ella ni més ni menys que 102 tones d’aquest mineral. La seva gesta va arribar a l’orella dels gerifaltes locals del Partit Comunista i, d’aquí, als pavellons auditius de Stalin. El dictador va tenir la idea feliç d’utilitzar aquest fet i presentar al miner rus com treballador model; es va començar a crear una propaganda publicitària sense límits. Es va incitar a tots els treballadors perquè seguissin el seu exemple i treballessin fins a rebentar pel bé comú, coses de la Mare Rússia d’aquells temps. En això consisteix, bàsicament, el estajovinismo, una propaganda que associa, proporcionalment, l’augment de productivitat dels obrers a la seva felicitat. Segons això, si un se sacrifica i es deixa fins a l’última gota de la seva sang pot sentir-se satisfet perquè ha lliurat el seu treball a la col·lectivitat. Dita això, és impossible no comparar-lo amb la versió estúpida de l’última campanya publicitària que circula actualment sota el títol ?Això ho arreglem entre tots?. Segons sembla, es deduïx que si això està espatllat, i ho podem arreglar entre tots, és que entre tots ho vam fotre. Per tant, la responsabilitat és nostra i de ningú més. AL veure aquesta campanya, sembla que si un desocupat obre la seva nevera i la troba buida, no té més que escoltar les paraules d’un cuiner milionari, per a obrir-la de nou i comprovar com del no-res sorgirà un suculent manjar llest per a cuinar. D’igual manera, l’empresari ofegat pels deutes, i potser també perquè l’administració li deu des de fa mesos, només ha de parar esment a les paraules d’un jugador de bàsquet dels Lakers perquè els seus nombres vermells es tornin en comptes sanejats davant els seus ulls…

Estem concloent el mes de febrer i vam entrar en la recta final del que aquí en la província de València, i moltes localitats de Castelló i Alacant, es denomina última etapa de l’exercici faller. En menys d’un mes, una de les festes més emblemàtiques en tot el país i, quin dubte cap, la més popular de la nostra regió, haurà consumit tots els seus cartutxos i haurà cremat les seves últimes hores? i no es tracta d’una metàfora, en les falles pólvora i foc són un binomi irreemplazable, precursor i forçós; no obstant això no els únics ingredients d’una celebració barroca i multidisciplinar per excel·lència: l’artesania de la indumentària, totes les arts plàstiques que s’uneixen en el monument i LA MUSICA, com no! És impensable concebre aquesta celebració sense cercaviles i ofrenes en les quals integrants de les comissions i públic gaudeixen de l’acompanyament de les arraigadísimas bandes musicals, en el vessant més tradicional, i a més la part més lúdica de revetlles, festes en els casals, concursos de play- back? i com no podia ser d’altra manera, AQUÍ ESTÀ LA SGAE!, no solament vigilant als Ajuntaments i empreses amb ànim de lucre -sinó no serien empreses- com bars, discoteques, o cadenes de televisió; no, aquests ja estan controlats i espremuts, ara han iniciat una croada sense parangó per a trobar el cabal de les comissions falleres. I entenc que cal realitzar consideracions a banda i banda de la polèmica.

La nostra comarca s’anomena la Ribera del Xúquer no per casualitat sinó perquè els nostres pobles han nascut i crescut a la vora del riu Xúquer o dels seus afluents: Barxeta, Verd, Magre.

Gràcies a les seues aigües hem pogut desenvolupar la agricultura més rica de tota la Península, i probablement d’Europa, durant segles…

I durant segles els nostres pobles i el riu han viscut una relació d’amor i odi. Amor perquè eren les sèquies que eixien d’ell, com les arteries de la terra, les que regaven els camps i produïen els aliments. Odi perquè, amb el nostre clima d’estius secs i tardors massa plovedores, de quan en quan es desbordava i se’n duia vides, cases i collites